No és el mateix amuntegar pedres que construir un mur de pedres. S’hi assembla, però no és el mateix. La inclemència meteorològica, la manca de manteniment i la cultura de la productivitat s’estan enduent els marges de pedra seca de les nostres contrades. El pagès ja no té temps de reconstruir-los ni, per descomptat, d’entretenir-se a fer-ne de nous. La pressa i l’agricultura extensiva se’ns mengenun paisatge construït amb paciència i meticulositat a base de decennis. A aquest ritme, aviat ja no quedaran feixes. Els tractors moderns poden amb tot. Els camins ja no tenen espones. Bé, de fet, molts camins principals han estat enquitranats en nom de la prosperitat via la generositat diputacional. La pols fa rude i embruta, sobretot si passes amb el cotxe a seixanta per hora. Malauradament, els pobles s’assemblen cada cop més a les ciutats. Els pagesos s’assemblen cada cop més als industrials. I, entretant, les pedres que es desprenen dels marges les amunteguem sense ordre ni concert al final del bancal esperant que un dia, miraculosament, alguna subvenció o alguna associació de motivats operin el miracle de la reconstrucció.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008), així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.