Eduard Ribera

De sempre, al món hi ha hagut dos tipus de persones: els partidaris del canvi i els partidaris de la continuació. Els funcionaris i els polítics que acumulen sexennis d’experiència, per exemple, saben que quan no vols canviar res, la millor estratègia és proposar molts canvis. En un temps que ara ens sembla remot, Heràclit d’Efes (s. VI aC) fou el filòsof del canvi. A ell s’atribueix l’aforisme «Panta rei» [Πάντα ῥεῖ] ―que vol dir que «tot flueix», en el sentit que tot muda i evoluciona―, així com la bella imatge que mai no ens podrem banyar dos cops al mateix riu, perquè la segona vegada el riu i també nosaltres ja no serem els mateixos. A l’altre extrem, Parmènides d’Elea ―contemporani d’Heràclit― afirmava que el canvi és pura cosmètica i que l’ésser no canvia. Si l’ésser canviés ―deia―, deixaria de ser ésser i passaria a ser no-ésser, la qual cosa seria una bajanada considerable. Parmènides és el filòsof de la permanència, concepte que coneixem tots perquè l’han reutilitzat perversament les operadores de telefonia contemporànies. Dos segles més tard, Aristòtil aventurava que les coses canvien les propietats accidentals, però conserven les propietats substancials, la identitat. Per exemple, si pintem una taula blanca de fusta d’un altre color, no deixa de ser una taula; el canvi afecta només una característica ―el color― que no la defineix en tant que taula. Per contra, si la trenquem i en fem serradures, aleshores sí deixa de ser una taula. Aristòtil hi afegeix, amb cert optimisme, que tot canvi està orientat a una «causa final» o finalitat. I això explicaria, per exemple, l’ordre del cosmos, que té com a objecte aconseguir el grau màxim de perfecció. I aquí arribem de nou als nostres dies i topem amb el canvi climàtic, que torna a fer patent que al món hi ha dos tipus de persones: en aquest cas, els partidaris de la continuació (de les polítiques de creixement il·limitat) i els partidaris del canvi (de paradigma). Per primer cop gràcies a la negligència i a l’estupidesa de l’home, el planeta s’aboca a una nova era climàtica. Tal vegada sigui aquest el canvi necessari per al perfeccionament definitiu del cosmos: el de l’extinció d’aquesta plaga calamitosa que és l’espècie humana.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.